23 d’abril de 2017

Sant Jordi. Un dia especial en un lloc molt singular: Añon.

Em desperto a les 6.00. Esmorzo més amb obligació que amb ganes. Unes galetes, un entrepà de salami; que costa de passar, i un suc. Faig temps. A les 7:00 em trobo amb en Txiqui que ve de buscar el dorsal.

Quedem que ens veiem a la sortida i vaig a buscar el dorsal. La plaça del poble, el bar i els costeruts carrers tenen una concurrència inusual a aquella hora.

Aviat arriba l’hora de la sortida i els noranta i escaig participants omplim els estrets carrers del poble.

Un parell de corbes pronunciades d’un ciment rugós i passem per sota de l’arc medieval de pedra que indica que hem sortit del poble. Un caminet estret que va fent esses i comencem el camí de terra. Tinc l’honor de fer el primer quilòmetre tancant el piló i acompanyat d’un noi de l’organització que tanca la cursa.

Aviat el camí comença a enfilar-se i avanço a uns quants participants. Passem per camps on creix l’espígol, el romaní i altres plantes aromàtiques que amb l’humitat de l’ambient generen la millor fragància que es pot pensar. Eslàloms entre alzines, compte amb les pedres (que no avisen), una pista forestal i estem en el primer avituallament (Valdeabeja).

Una senyora de l’organització m’anima dient-me que quan piqui el sol ja hauré arribat. Passem per un camp on s’estan repoblant alzines i comença una pujada fent més esses. Les pedres soltes i el pendent ens acompanyen durant uns quants quilòmetres fins que arribem a uns prats verds on el terreny és més tou. A l’esquerre queden les penyes que a mi em recorden la Bretxa de Roland del Pirineu.

La vegetació està adaptada al vent (que avui, per sort, no bufa). Arribem al segon avituallament (Collado Estaca) on fem un grupet que durarà uns quants quilòmetres. Baixada per una pista forestal ampla i un trencall a l’esquerre buscant un corriol més complicat ens porta camí de Morana.

Estem en el quilòmetre 15. Avituallament, control de temps (he passat el tall per un quart d’hora!!) i salutacions a l’Imma i l’Esther.

Resseguim riu amunt, creuant-lo diversos cops, en una pujada que es va accentuant. Passem per una formació semblant a una pila de llibres col·locats un a sobre de l’altre i, finalment, uns prats ens indiquen que la pujada serà més suau (de moment). Estem en el Barranco de Horcajuelo.

 

M’aturo una estona en l’avituallament (mitja marató) i veig que la pujada continuarà una estona més. Passem per un corral de pedra que no té sostre i veig a la distància que sembla que la pujada acabi. Vaig sol. Els meus companys fins aquí s’han anat escapolint.

Arribo a dalt i veig que hi ha una vall, que es baixa per una senda molt agradable i llarga.

Giro a l’esquerra i passo per un bosc de pi roig, amb una pujada que a aquestes alçades del dia, sembla el doble de pendent. Surto del bosc i un camí amb una tanca em diu que estic entrant al Parque Natural del Moncayo.

La pista forestal és de pujada constant, amb alguns trams on el pendent s’incrementa. A la llunyania veig els antics companys. Finalment, arribo a Majada Baja on hi ha un avituallament i control de temps. Aprofito per menjar, beure i parlar amb els de l’avituallament, que estan dintre de la cabana de pedra resguardats del sol. Sembla que la pujada s’acaba, però no. Pista forestal ampla, suau pendent, mal a les ungles… s’ha de continuar. Arribo a Collado Bellido, que és el punt més alt de la cursa i comença la baixada, que no puc aprofitar pel mal que em fan la punta dels dits dels peus.

Camino i troto a estones per la pista forestal, veient a mà dreta uns barrancs impressionants de pedra de color lila i a l’esquerra boscos amb un camí que indica que en 1h 15 minuts s’arriba al Santuario del Moncayo. La baixada de la pista s’atura de sobte en un trencall a la dreta que és un tallafocs amb un fortíssim pendent, que condueix al següent avituallament. Estic en el km. 32. No veig a ningú. Passat l’avituallament s’agafa una pista a l’esquerra que va entre un bosc de fajos. Corriol a la dreta, compte amb les arrels i les pedres i s’arriba a una altra pista forestal que s’agraeix. Em pensava que seria plana o de baixada. M’he equivocat!

Torna la pujada entre pins. Sembla que no s’acabi mai però… s’acaba. Corriol i un altre avituallament. Parlo amb el noi i les dues noies que estan allà i m’informen que en Txiqui ha guanyat la marató. Aquesta injecció de moral em permet continuar sent informat que encara queden dues pujades (una de les quals ja conec, la del poble). La pujada que no conec em sorprèn: camp a través, buscant les cintes “AMBAR”. Un cop superada una pista ampla em porta al darrer avituallament on em fan una dutxa amb una regadora. Falta poc.

Veig a uns 200 metres a en Sergio. A veure si puc acabar amb ell. Una pista de baixada em porta a Las Cuevas. Camí asfaltat cap a Añon, deixant a la dreta el pont romànic. Faig la pujada com puc. En arribar a dalt m’animen participants que ja han acabat, organitzadors i veïns dels poble. Baixada pels carrers estrets cap a l’arribada en una pujada que faig traient forces d’on no en tinc.

Saludo als meus acompanyants, a tota la gent que m’anima, Mai havia arribat al final d’una cursa entre tants ànims cap a mi.

Foto amb el marcador. Abraçades, salutacions amb els companys que ens hem conegut durant el camí i cap a l’hotel.

No voldria acabar aquesta crònica sense mencionar la determinació que em va portar a anar a la Trail del Barranco de Horcajuelo: gràcies Txiqui, pel teu escrit, per la sensibilitat que et va portar a escriure’l (i amb la qual em sento identificat), a l’Imma, l’Esther, la Mònica, l’Alberto, en Luis, Jesús, Pedro… i a d’altres que la memòria no m’arriba.

 

Marçal López

23-04-2017